Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Dones proveïdores, pares que confien i filles emprenedores
Quan es lleven els de l’hostal, “En Joan va a donar menjar als conills i es troba l’armari del menjador de la rectoria a terra i una caixa buida. Tot estava amagat als dos armaris: al cantoner, (…) hi havia la gerra; i, a l’altre, (…) hi havia la caixa de fusta. (…) Es va deduir que la majordoma devia tenir algun escrit de l’avi que, tal vegada, deia on amagava les coses el capellà” (p. 211).
És a dir, apareixen detalls vinculats amb lo matriarcal: l’armari i la caixa (llocs de recepció, d’introduir), el sòl i la fusta. Altrament, veiem que, potser la majordoma sabia llegir i mantenia el lligam amb son avi (mitjançant l’escriptura) i amb el present (el rector). Un informador que figura més avall, Vicenç Baigas, diu que, “de sota aquell armari, ho va treure. Que allà sí que hi havia una olla, sí” (p. 211). L’olla, un altre atifell del mateix ram.
El report d’un tercer, Madrona Molins, ens porta al tema de custodiar la terra i ho podríem enllaçar (com en molts comentaris i en escrits sobre altres Pobles matriarcalistes) amb el simbolisme tel·lúric i autòcton: “Quan van tirar la rectoria a terra, hi van trobar dues custòdies i el que ho va trobar era una bona persona i ho va lliurar al bisbat de Girona; però l’altre no ho va trobar, no” (p. 211).
Més encara i sobre aquesta rectoria: en l’apartat “El general carlí que la va cagar”, el folklorista de Calella diu que, “Pels comentaris que m’han fet diverses persones, es creu que l’or de la Rectoria provenia d’un botí de guerra” (p. 212), de la darrera carlinada (en el segle XIX).
Així, Antoni Soler li conta que “Es veu que un general dels carlins que va baixar del cavall per a anar a cagar i duia el cinturó tot ple d’unces d’or que feia com unes butxaques (…), se’l va deixar en aquell camp (…).
Aquell home, en anar a veure el blat, es va trobar aquell cinturó tot ple d’unces d’or, no va dir res a ningú, mai, i el va agafar. I diu que va anar a fira a Ripoll i va comprar el millor parell de bous que hi havia, amb les arades i tot. Llavors, va muntar una botiga de sedes a la Seu, per a la seva filla i van prosperar molt” (p. 212).
O siga que, en línia amb algunes rondalles, el fer de cos va associat amb la prosperitat (la vaca que caga Cigronet). A banda, el camp és abundant (és ple d’onces) i això fa possible que el pare puga comprar en Ripoll (en una ciutat gran) i… que la filla (com moltes dones nascudes abans de 1920) òbriga un negoci familiar i que hi haja molts guanys. Com que l’home ha donat a la Mare, ella ho agraeix amb l’empresa que porta avant la jove.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sobre la sembra
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què comentaven sobre la sembra? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 5 de desembre del 2025 ens comentaren “Que jo recordi, nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Que era sagrada. No sempre la tenien com l’estimaven, però, dia rere dia, es comentava amb el temps. I, dels animals, sabien bona la carn; i si els ous i la llet serien molt millors. I tot animal” (Lydia Quera), “És néixer i és casar. A Déu, l’han d’encomanar” (Miquel Vila Barceló), a qui responguí “És un tema que sol eixir en algunes publicacions sobre cultura tradicional, pel simbolisme de colgar les llavors (els nins i l’inici de l’embaràs) que fructificaran per juny.
I també representa la renovació (en desembre, es mor l’anciana, però ho fa acompanyada de fe en la restauració de la vida i en el món futur)”, “Res” (Lurdes Gaspar), “La veritat és que no record que en parlassin mai” (Xec Riudavets Cavaller), “No en tinc cap idea. Eren de pagès, però vivien en una zona urbana” (Maria Dolors Sala Torras), “Mai he sentit dir res de la sembra. Vivíem a la ciutat. A casa, no hi havia ni hortet. Només quatre gallines i tres conills” (Angelina Santacana Casals), “Més sobre la collita” (Fermín Carbonell Barbera), “Uff! La meua iaia era una addicta al camp, sembrava de tot (faves, cacau, creïlles, tomaques, carabasses…
Sabia tant quan havia de sembrar cada cosa. Uns productes se sembren en primavera per a collir en estiu; i altres, per a collir més a la tardor. També sembrava tramussos, cebes, alls secs, bledes…
Ma mare, no: el camp li agradava poc. Però, a la meua iaia, l’encisava: ella era la que ens feia alçar per a anar a plegar olives, ametlles, garrofes… i, quan venia del camp cap a casa, sempre portava un cabàs ple de llenya per al foc de la llar i herba per als conills (que teníem corral). La meua iaia sempre ens parlava del camp” (Carmen Mahiques Mahiques), “Els avis em van ensenyar a sembrar i a saber quan era el millor temps per a cada cosa; i, a l’hora de recollir, també: lo que es podia primer i lo que podia esperar i, sobretot, sempre (abans o després de recollir) donar les gràcies a la Mare Terra: em deia que, sense la terra, no podríem menjar” (Antonia Verdejo), “La meva mare havia nascut a Barcelona. Provenien de les comarques gironines, on passaven l’estiu. Cap problema” (Assumpció Cantalozella), “A casa, érem mecànics” (Joan Prió Piñol).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones que aporten, que salven, que pacten i saurins
Tocant al capítol dels “Tresors”, en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, el folklorista del Maresme, després d’haver recopilat més de setanta referències, es demana on es podrien descobrir els tresors i respon que, ”en algun racó ocult de les mateixes masies o en antigues construccions com castells, monestirs, rectories, masies abandonades… Amb menys freqüència, els arbres també podien amagar sorpreses enriquidores” (p. 209). Cal dir que arbre i dona van units.
Més avall, posa un detall interessant i que no esperàvem trobar: “Això de la riquesa interessa tant als homes com a les dones, me n’han parlat tant els uns com els altres, però, a l’hora de cercar o de trobar tresors, no veig que, ni una sola vegada, ho fessin les dones” (p. 209). En llegir aquestes línies el 4 de desembre del 2025 i una anotació que havíem plasmat en la font que ens donà l’autor (“La dona (terra) salva l’home (cel)”), deduírem que la dona no havia de desamagar-ne perquè, com a Mare de la Humanitat, de tots, ella és qui els proveeix i de qui, en tot cas, en podran extraure els fills (ací, simbolitzats per aquests hòmens, en certa mesura, aventurers).
No debades, després, l’investigador català agrega que, “De fet, sortir de nits amb pic i pala per aquests mons de Déu és una feina que fa més per homes. Perquè anar a gratar entre murs enrunats és una cosa que s’ha de fer de nits” (pp. 209-210), moments del dia en què la dona és més activa i, de rebot, més favorable als fills (ací, els hòmens).
Amb referència als saurins, hi ha el punt “Saurins tresoraires”, en què diu que el saurí “té un do, sap localitzar ocult sota terra el tresor més necessari per a la vida. Si té aquest do per a trobar aigua, ¿per què no el pot tenir per a trobar or?” (p. 210) i u dels reporters li comenta “M’havien explicat que en Pepet Casalins, el mateix do que tenia de trobar aigua, també trobava or” (p. 210).
Igualment, també hi ha el cercador que s’insereix en el tema per si, sota una església, pogués haver-hi metall groc, com copsem en el punt “L’or de la Rectoria d’Hortsavinyà”, puix que, “A Hortsavinyà, al costat de l’església i del cementiri, hi havia la Rectoria (…). El 1974 la van tirar a terra. (…) Altres m’han dit que tampoc estava tan malament i que la van enderrocar per veure si sortia alguna olla amb or” (p. 210), un objecte que apareix en moltes llegendes i que ho fa com a aïna de recepció i femenina (el temple i el fossar representen la casa)
Tot seguit, Dani Rangil, per mitjà dels informadors, addueix una narració en què “Un dia, pel vespre, un de ca n’Oliver de Vallmanya va aparèixer a l’Hostal, però l’Angeleta tenia ple de gent dormint i no li podia donar llit. I li diu:
-Ai, Quimet: on vas a aquestes hores?
-Mira, (…) Angeleta, si no tens lloc (…), em dones una manta i me’n vaig a la pallissa.
-Sí, noi” (pp. 210-211).
Per tant, el passatge esdevé cap a la foscor, la dona fa de mestressa, l’home li diu que acceptarà, fins i tot, un lloc modest on puga tombar-se per a dormir (no exigeix) i ella l’acull i apleguen a un acord.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que subministren, que salven i sexualitat matriarcal
Després, aquest primer home no dirà res a ningú, possiblement, perquè a penes tenia espenta, puix que, com deia la provecta que la transmeté, “¡I que va ser-ne, de ruc, el bon home! Que va ser-ne, de ruc!
Tan bé que hauríem pogut estar!… (…) Perquè heu de saber que, a un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan van ser dintre la cova de les dones d’aigua, els va robar d’amagat una peça de roba; i, d’aquella hora endavant, l’abundor va entrar en aquella casa (…). ¡Que va ser-ne, de ruc, el pare!…” (p. 203).
Al capdavall, l’anciana trau uns mots que enllacen amb lo matriarcal, perquè indiquen la bona valoració que es fa de la sinceritat: “D’això que li conto, (…) li juro per tots els sants del cel que és tan cert com el sol que ens il·lumina!” (p. 203).
Aquesta bonesa es plasma en un segon relat de la vila de Sant Iscle de Vallalta recollit pel folklorista barceloní, en què les dones d’aigua raonen, canten i piquen roba en la riera: “Els boscaters del mateix indret (…) afirmen, i això sí que ho diuen -que tots poden jurar-ho perquè estan tips de veure-ho- que, a la riera de Santa Fe, hi ha dones d’aigua. I la prova és que, si se’ls embruten les vores (…), en tornar-hi, al cap d’un moment, ja no se’n troba rastre perquè les dones d’aigua ho han escombrat i netejat” (p. 203). Una altra manera amb què la dona salva l’home, perquè, quan ell faça vida social, siga ben considerat per molts.
La narració següent, “El Salt de l’Aigua. Riera de Pineda, Hortsavinyà”, contada per Jaume Aliva al recopilador de Calella, diu que, “Ben a prop del Salt de l’Aigua, hi vivia una colla de dones d’aigua. En nits de lluna plena, hi anaven a fer bugada i estenien la roba en unes roques planes que hi ha un poc més amunt, arran mateix de la riera” (p. 204). Unes qüestions que ens podríem fer és si, per exemple, aprofitaven aquest aplec per a parlar sobre el pas a la joventut maternal o si, com ara, ho feien per a fruir la sexualitat i el cos, com molt bé és recomanat per alguns sexòlegs, com una part més del gaudi de la vida. A banda, es fa en grup, un tret que lliga amb el matriarcalisme.
Afegirem que “Un mosso d’una de les masies del veïnat de Montcal s’hi va acostar d’amagat, va arreplegar una peça i va arrencar a córrer sense mirar enrere (…). Però un trosset de roba es va enganxar a una romeguera i, a poc a poc, es va desfilar (…). Quan va arribar a casa, ja no li’n restava res” (p. 204). Per consegüent, les dones porten la força material i física.
En finir aquest relat, Dani Rangil passa a la llegenda del drac de Vilardell i, entre d’altres coses, direm que “El drac viu en aiguamolls, en llacs o en coves, en llocs inhòspits o infranquejables per a l’home, de vegades, guardant tresors fabulosos” (p. 204), detall en relació amb la figura de la dona i amb molts personatges de caire matriarcalista, ja que ho fa associat a l’aigua, a la terra, a indrets maternals (l’espluga), a l’aventura i, àdhuc, com a subministradora de vida a la zona (els tresors, començant pel part i per les bones collites).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que subministren, amb iniciativa i sexualitat matriarcal
Tornant al llibre “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I)”, de l’investigador Dani Rangil, passem al punt sobre dones d’aigua i, en l’apartat “El gorg de Dones d’Aigua. Riera de ca l’Oller, Sant Iscle”, Lola Nualart li diu que, “A Dones d’Aigua, a Sant Iscle, deien que hi havia aquelles dones que, si, a una, li varen dir que duia segó (…). I diu ‘Aquests trossets de segó, se’t tornaran or’” (p. 201). La dona, com a forjadora de la prosperitat a partir de la terra, no del cel a lo tel·lúric.
La segona informadora, Mª Rosa Omella, li comenta que, “A les nits, se sentien les dones d’aigua” (p. 201), i que aquest tema el narraven en les escoles.
En acabant, l’autor posa que, “Sigui com sigui, són les nostres dones d’aigua més famoses, compartint el podi amb les del gorg Negre de Gualba o amb les de Sant Miquel del Fai i val la pena saber-ne la versió més popular” (p. 201), de manera que ell fa una defensa del llegat tradicional, més enllà del més conegut.
Abans de començar, direm que, en el relat que adjunta el folklorista, apareix la casa (la masia), un símbol molt vinculat amb el matriarcalisme català, i el gorg (això és, la família i l’aigua):
“A la riera de Sant Iscle, hi ha un gorg a prop de la masia de ca l’Oller, anomenat el Gorg de les Dones d’Aigua. Diu la llegenda que una nit va trucar a la casa d’una pagesa que feia de llevadora una noia jove i molt garrida que li va demanar que l’acompanyés perquè una amiga seva anava de part. La va portar fins una cova enmig del bosc, a prop de la riera on, tal com deia, hi havia una altra noia a punt de donar llum” (pp. 201-202).
Com podem veure en aquesta primera part de la narració, la fadrina es posa en contacte amb la comare i el part esdevé en un indret simbòlic i vinculat amb la maternitat: la cova. Com que ací aquesta espluga empiula amb lo aquós, podria empeltar amb la “cova marina”, entrada que el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta associa a la vagina i, per extensió, a la vulva.
Altrament, la llevadora fa de mare i de repartidora de riquesa maternal: “La llevadora la va ajudar i, com a paga, l’altra noia li va omplir el davantal d’una cosa que no li va voler dir què era i li va manar que no ho mirés fins que no fos a casa. La pagesa va emprendre, però, a mig camí, ja no va poder aguantar més la curiositat i ho va mirar: eren grans d’ordi i, com que s’imaginava un present de molta més valor, es va enfadar i ho va llençar. En arribar a casa, se’n va adonar que un gra d’ordi li havia restat enganxat a la roba i s’havia transformat en or. Va tornar enrere a cercar el que havia llençat, però ja no va trobar res” (p. 202). És a dir, es premia ser dona de paraula i complir amb els pactes, dos detalls ben considerats en les cultures matriarcals.
En un segon relat, “Dones d’aigua a la riera de can Vives. Sant Iscle”, hi ha un missatge semblant i que convida a aprofitar l’ocasió i els vincles amb aquests personatges femenins. L’estudiós de Calella indica que, per la seua valor testimonial, “transcric també allò que Apel·les Mestres va recollir, vuitanta anys abans de la meva recerca, de la gent de Sant Iscle” (p. 202).
Apel·les Mestres (1854-1936) escrivia que li ho havia contat “una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Villalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques.
‘(…) Una nit de lluna passava el pare per la vora de la riera de can Vives i va restar embadalit veient les dones d’aigua estenent la roba que acabaven de rentar. (…) degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s’hi acostant, acostant, i les dones d’aigua van agafar-lo i van endur-se’l a dins de la seva cova” (p. 202).
Sobre aquest passatge, cal dir que ens ha estat nou que se l’emportassen a la cova, com si ho fessen a un llit enmig d’un espai reservat per a moltes dones, ja que, majoritàriament, apareix un detall eròtic: la dona estenent (haver-hi roba estesa). En qualsevol cas, elles porten la iniciativa, són decidides i, en grup, se l’enduen al seu terreny.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La llegenda “El marrà negre”, el paganisme i la maternitat matriarcal
En llegir la llegenda “El marrà negre” (p. 199), copsem molts trets matriarcalistes i que podrien recordar-nos les de les dones d’aigua. Comença així:
“Sota de Sant Jaume de Frontinyà, hi ha el gorg Negre de Vilardell. És un gorg que, per més que hi han arriat pedra i fil per escandallar-lo, mai han pogut arribar al fons, per lo qual és creença general que no deu tenir-ne; com més corda hi arriaven, se sentia pujar del fons una veu molt aspra que deia:
Descabdella que descabdellaràs,
que, al fons, no hi arribaràs!
Hi havia un pastor que menava el seu ramat a pasturar a les vores del Gorg i un dia va veure eixir un gran marrà tot negre. La bestiassa va marrir (cobrir) totes les ovelles i tornà a desaparèixer en el gorg.
Les ovelles marrides varen xaiar i tots els xais varen sortir negres, grossos i robustos, que donaven goig de veure.
Al cap de l’any, que ja els xais eren primals, un dia que, juntament amb les ovelles mares, pasturaven a la vora del gorg, tornà a sortir-ne el gran marrà negre, va fer un bel molt fort i, acomboiant-se-li tots els anyells, van capbussar-se darrere d’ell dintre del gorg, i mai més se’ls ha tornat a veure.
D’aquesta feta, el pastor va perdre tota la xaiada” (p. 199).
Per tant, ens trobem en una cultura matriarcalista molt pregona (l’escandall mai aplega al fons), una veu aspra vinculada amb el dimoni i amb lo feminal (motiu pel qual és relacionada amb l’aspror, potser com a castic unit al cristianisme oficial), una dona que triomfa sempre (“al fons, no hi arribaràs!”) i que convida al realisme, a no fer-se falses il·lusions.
Igualment, un pastor (personatge patriarcal) passa a terreny tel·lúric (ací, a una vora, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la recomanació de la dona que salva és cap als costats i no cap al mig) i, en què domina i mana un personatge matriarcal: el marrà, el qual, a més, és negre (color que empiula amb l’obagor i amb lo autòcton).
Adduirem que el marrà és obscur, gros i robust,… i que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 eren fortes i tenien molta influència (la grossària). Aquests mots m’evocaven la figura de la Gran Mare, la qual, per la seua potència, ha estat capaç de deixar embarassades totes les ovelles (ací caldria interpretar com que la mare, presentada com un porc, ha fet que se li acosten les futures jovenetes i les dones que pariran en un esdevenidor).
Així, un any després de nàixer els anyells, el marrà torna a fer acte de presència a prop de les ovelles (ja mares) i, ben mirat, se les porta al gorg.
En altres paraules, el pastor (masculí) no és qui guanya la mà, sinó un personatge femení. A canvi, 1) ell resta més sol que un mussol i 2) els altres, acompanyats i en l’aigua, un espai que enllaça amb la dona i que toca la terra.
Sobre el simbolisme d’aquesta narració, el folklorista Dani Rangil, comenta que, “Amb el cristianisme, s’associen a l’àngel rebel diversos éssers originats en creences molt primitives. Normalment, tenen atributs de boc o de marrà, com les potes i, sobretot, les banyes, un element que simbolitza un gran poder progenitor necessari per al creixement dels cereals i per a la prosperitat dels ramats” (p. 199). Al capdavall, posa que, “Acabada la feina, se’n torna a les profunditats del gorg, com les dones d’aigua, en un exili forçat per l’hegemonia d’una religió posterior que refusa la seva existència o l’identifica amb els éssers malèfics” (p. 199).
En relació amb què representa del marrà, diré que l’he viscut molt de prop, ja que, en la planta baixa d’on visquí fins a trenta-huit anys (2009), no sols hi havia una imatge de Sant Antoni d’un poc després de la guerra (1936-1939), sinó que al costat del sant, hi havia un porquet. I, perquè ens fem una idea de lo arraïlada que era aquesta festa en la vila i en el barri, tant els majors, com els de la generació següent i que residien en la finca i, molts de la contrada i que, en els anys huitanta del segle XX, encara érem xiquets (o entràvem en l’adolescència), sabíem que el porc simbolitzava el dimoni i que, encara que estava a poca distància de Sant Antoni “el del porquet”, el seguidor de Jesucrist havia vençut el mal.
El llegat s’havia transmés d’avis a pares i de pares a fills, principalment (i vull deixar-ho manifest), per mitjà de les dones (eren qui més ens ho recordaven, perquè ho tinguéssem present per a la nostra vida).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Anells, castells, mines i folkloristes que recopilaren llegendes
Prosseguint amb llegendes recollides per Dani Rangil en l’obra sobre la cultura popular del Montnegre, n’hi ha en una secció, com ara, “Els vaixells als castells” (pp. 190-191), en què es plasmen símbols matriarcals (per exemple, l’aigua i la terra). Així, en mots de Mercè Bagudan, “Al castell de Montpalau, deien que hi lligaven els vaixells, allà dalt” (p. 190). Un segon informador, Francesc Basart, diu que, “Als murs del castell de Montpalau, hi havia uns forats on, antigament, hi devien haver anelles, segurament, per a lligar-hi els cavalls. La gent deia que aquelles anelles eren per a lligar els vaixells, perquè, antigament, la mar arribava als murs del castell” (p. 190).
Sobre aquests detalls, units amb vivències que l’estudiós havia tingut quan era un xiquet, ens addueix que “Sí que és ben cert que la terra li ha guanyat força territori a la mar en només un segle” (p. 191), fet que concorda amb unes paraules que li diu Joan Xaubet. “Diuen que, de can Feliu per avall, era aigua. El meu avi em deia que ell ho havia vist; jo, no. Jo me’n recordo que, per allà on hi ha el càmping l’Oasis, encara hi havia un tros que eren maresmes” (p. 191).
Tocant un relat més en línia amb lo tel·lúric, hi ha la llegenda “La mina de Santa Anna (Pineda)”, en què la confiança en un personatge maternal (ací, representat per una muntanya) allibera un Poble:
“En Camps m’explicava que, a la torre de Santa Anna, hi havia com una mina que anava al turó de Montpalau. (…) Com que, abans, sempre hi havia guerres, podien sortir per allà. I diu que hi havien trobat monedes que en deien el delme” (p. 191), és a dir, la desena part de la collita (o d’altres béns) que els usufructuaris (emfiteutes) lliuraven al senyor, al monarca o a l’Església, bé en diners, bé en aliments. Com podem veure, la dona (terrenal) fa de protectora dels fills.
En passar a la plana 198, en la secció “Mitologia i llegendes”, escriu que, gràcies a persones que s’han interessat per la cultura tradicional, ha estat possible la recopilació i la transmissió de mites, de contarelles i de personatges que haurien restat en el silenci o, pitjor encara, fora del coneixement popular: “L’imaginari català comptava amb nombrosos personatges mitològics, però, a hores d’ara, [ any 2008,] ja és molt difícil trobar-los en la tradició oral. Afortunadament, de mitjan segle XIX i durant uns cent anys ençà, en un temps en què la transmissió oral encara era ben viva, una colla de folkloristes van fer una feina impagable de transcripció d’aquestes creences: Milà i Fontanals, Maspons i Labrós, Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Cels Gomis, Serra i Boldú, Serra i Pagès, Sara Llorens, Apel·les Mestres, Violant i Simorra, Joan Amades, Enric Valor i molts altres. Sense ells, avui no sabríem gairebé res dels nostres gegants, dracs, dones d’aigua, ogres, follets diversos, sirenes, encantades, simiots, genis de la neu i més d’un centenar d’éssers mitològics que campaven per les comarques dels Països Catalans.
Al Montnegre, els únics personatges mitològics que he trobat en la tradició oral han estat la pesanta, les dones d’aigua, una referència breu al gegant Farell i els serpents”.
A continuació, l’investigador de Calella posa, “Tot i així, transcric la versió escrita més antiga del drac de Vilardell perquè és prou important com per no esmentar-la i perquè la llegenda tenia un origen oral, tot i que ara s’hagi perdut. També a Vilardell, cap al 1920, Apel·les Mestres recollí la del marrà negre” (p. 198).
En nexe amb aquest darrer paràgraf, cal dir que ens hem trobat amb casos en què, entre unes quantes versions d’una mateixa narració, sovint, en la més antiga o en les més anteriors al segon quart del segle XX, hi havia més trets matriarcalistes, més d’una vegada, començant pel paper de la dona com a alliberadora i, a més, amb personatges no vinculats amb sants, sinó amb dones o amb detalls pagans.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones amb molta espenta, deixondides i que salven
Una altra narració, eròtica, que reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, és “El suro de la Griva”. “La Griva li deien a una noia que era filla de can Griva de Gaserans i estava de minyona a la casa dels amos de can Burgada. (…) Un dia van anar a ballar a Hortsavinyà el meu pare i tota la joventut; i allà, a aquell suro, que té una arrel que fa forma de banc i que encara hi és. La Griva es va asseure a l’arrel i el meu pare s’hi va asseure a la falda -coses de jovent- i ella es va treure una agulla i li va punxar el cul. Ell va saltar i va dir:
-Mira: d’ara endavant, d’aquest suro, en diré el suro de la Griva.
(…) Això devia passar cap als volts del 1910” (pp. 185-186).
Així, el passatge es desenvolupa en un banc i ella fa que salte de la falda.
En el relat següent, hi ha moltes semblances amb altres del mateix ram (el qual és prou popular): “El pont del Diable (Pineda)” (p. 186). Diu així:
“Una nit que la riera baixava molt plena, una pagesa havia de travessar-la i no sabia com. Se li presentà el diable i li prometé fer un pont i acabar-lo abans no es fes de dia, si li donava l’ànima. La pagesa s’hi avingué, però, més llesta que el diable, quan només mancaven posar unes quantes pedres, tirà una galleda d’aigua a un pobre gall que, en sentir la fredor, es posà a cantar. Els diables només treballen de nit i, en sentir el gall, ell cregué que es feia de dia i se n’anà esperitat sense acabar el pont. Com que el diable no va complir el seu compromís, la pagesa tampoc li va haver de lliurar la seva ànima i pogué passar a l’altra banda tranquil·lament” (p. 186).
És a dir: l’acció esdevé en plena foscúria, de nit, al costat de l’aigua (ací, representada per la riera) i la dona és deixondida.
Una altra llegenda i pareguda és “El pont de les Bruixes (Pineda)”, en què els amos d’una masia envien una joveneta a cercar aigua en la riera. Quan tornava la minyona, diu “Donaria l’ànima al diable per tal que arribés l’aigua a can Roig!
De seguida, se li va presentar un desconegut molt ben plantat, que li va dir que acceptava el tracte” (p. 186 i 188), home que era el dimoni.
Ell i els seus es posen a fer el pont i, com que la mestressa de la casa s’adona que, a la noia, n’hi passava alguna, de grossa, li demana.
Aleshores, la dona, en veure’l venir, la féu amagar i ell respon a la senyora ama: “Digueu-me quines feines són, que jo us les faig i, en acabat, m’enduc la minyona.
-La primera, s’ha de segar tot aquest camp de blat.
(…) -S’ha de treure tota l’aigua del pou, que resti ben escurat perquè l’hem de netejar.
-Aviat serà fet, mestressa.
(…) -Vinga: digueu-me la darrera feina, mestressa, i aviseu la minyona, que ja ens n’anem.
La mestressa va cridar un nen petit i el va portar davant del dimoni dient-li:
-La tercera feina és ensenyar la doctrina cristiana a aquest infant.
En sentir-lo, el dimoni no va tenir temps ni de badar boca (…), va fugir esparverat amb tota la seva patuleia” (p. 189).
Per tant, es fa lo que vol la dona (ací, la senyora ama) i, com que el dimoni no fa la tercera tasca que li ordena la madona, se salva la fadrina.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sobre els de ciutat
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els de ciutat? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 29 de novembre del 2025 i posteriorment comentaren “Que eren uns consentits” (Lydia Quera), “No eren del camp” (Anna Babra), “No res” (Lurdes Gaspar), “Bon dia,
La dicotomia camp-ciutat era molt més viva que ara, però no record que els de ciutat menyspreessin els del camp. En canvi, sí que els del camp eren menystinguts com a gent curta de gambals i de costums poc refinats” (Xec Riudavets Cavaller), “La gent de vila deien als de Palma (Ciutat de Mallorca) ‘llonguets’. Un llonguet és un panet de farina blanca que només podia consumir la gent amb doblers. I aquesta denominació és anterior a 1920” (Antònia Rotger Tous), “No ho sé pas” (Àngels Sanas Corcoy), “La meva iaia, a partir dels set anys, se’n va anar a treballar de cuinera en una família de Vic que tenia una empresa de llonganisses. I, llavors, ella sabia cuinar molt bé, molt bé. Hi havia tota una colla d’aquesta gent, que venien de Barcelona, que, una vegada a l’any, es reunien a Vic i la iaia els cuinava.
A vegades, els havia fet, sobretot, vedella amb suquet; i, a vegades, era porc, de manera que eren incapaços de descobrir si era una cosa o una altra. Li deien ‘Oh, Lores!, que saps tant de cuinar! Mira: fes-ho com tu vulguis’.
A més, ella tenia tota una colla de tècniques per a mantenir el menjar, que no fos dolent… La gent de Barcelona, molt ‘civilitingos’, però, a l’hora de cuinar, res de res.
Ella venia de pagès i, quan anava a la ciutat, era una persona que havia après moltíssim, que havia fet molts amics en la família, que l’havien tractada molt bé. Ella també havia compartit una mama amb una altra. Sempre considerats, una mica, a vegades, ‘saberuts’. Els ‘pixapins’ deien als de Barcelona” (Maria Dolors Sala Torras), “Les meves àvies vivien a Ciutat, tot i que les dues eren nascudes a vila. No recordo que comentessin res.
Però els barcelonins tenim la fama, en les viles, de ‘Pixapins, ser de can Fanga i quemacus’.
Can Fanga ve de quan els carrers de l’Eixample encara no eren empedrats (avui dia escalfats); i, quan plovia, romanien enfangats.
El ‘Quemacu’, de quan els de ciutat anaven a una vila i deien ‘Oh!, que macu és aquest lloc’.
El ‘pixapins’ m’ho puc imaginar, però no ho sé” (Rosó Garcia Clotet), “Deu ser el que a Catalunya en diuen ‘pixapí’. Nosaltres vivíem a la ciutat, concretament, a Barcelona. Vivíem al barri i baixàvem a comprar a Barcelona” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Despectivament: parlaven dels senyorets de Barcelona, però, en canvi, tot i les dificultats que a principi del segle XX podia haver-hi per anar de Moià a Barcelona, baixava moltes vegades” (Àngel Blanch Picanyol), “I, als de Girona, ens diuen ‘pixapins’ o ‘can Fanga’. Aquesta darrera la diuen sense saber el perquè. La iaia i la mama, que tenien gent al ‘tros’, molts cops deien ‘No sabeu el que lluiten la gent del camp, perquè nosaltres pugem gaudir dels productes'” (Montserrat Cortadella), “Per les terres de Girona, sempre s’ha tingut un punt de mira especial pels de la gran ciutat, que, en el nostre cas, és Barcelona.
La meva àvia criticava que algunes senyores usessin pantalons per a anar a la muntanya. També es mofaven de la manera de parlar. A Girona, pronunciem molt les ‘a’ i les ‘e’ neutres, cosa que no passava tant amb la parla barcelonina. Ja en època de la meva mare, als estiuejants de Barcelona, els dèiem ‘els de can Fanga’ i, més recentment, ‘pixapins'” (Fina Pujolràs), “Que eren molt estirats i molt creguts per viure en la ciutat i que, damunt, venien de la vila parlant en castellà” (Carmen Mahiques Mahiques).
En el meu mur, el 29 de novembre del 2025 posaren “Crec que, en públic, no es pot dir…
Menyspreu total” (Maria Galmes Mascaro), “L’àvia Teresa deia que els de la capital no sabien res i que tot ho malmetien.
La mama vivia a Barcelona des que hi va anar a estudiar… No li agradava Reus, ni la vila: era feta a Barcelona” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Als de Palma, els anomenaven ‘llonguets’ o ‘panesillos'” (Conxeta Fortesa).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones emprenedores, marededéus que salven, arbres i llegendes
Prosseguint amb l’obra esmentada sobre cultura oral del Montnegre, en l’escrit “La caixa de morts”, copsem trets matriarcalistes, en parlar sobre un matrimoni: “En Joan era l’única persona que sempre l’havia vist amb barretina i amb una pipa. No baixava mai a la vila, només corria per aquells boscos.
La que baixava era ella. Portava un cistell d’ous, un pollastre o quatre mongetes a vendre al mercat de Pineda i, amb allò, comprava oli, unes espardenyes o lo poc que els feia falta” (p. 137), mots comuns a comentaris que hem recopilat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.
També en capim en el punt “Carregat com un burro”, en què indica que l’àvia, a l’home, “A la nit, el feia convertir en un ruc, el feia anar a cercar llenya al bosc i el portava cap a casa. (…) Potser, sí que, encara que no el convertís en ruc, (…) el feia anar a bosc a carregar llenya i el carregava com un ruc” (p. 144).
En passar al capítol “Llegendes” (p. 179), l’estudiós del Maresme comenta que “Bona part de les històries de llops, de serps, de bruixes, de bandolers o de tresors formen part del llegendari del Montnegre (…). Com al capítol de les bruixes, aquí, l’estament eclesiàstic també té un protagonisme important amb sants, capelles, monestirs abandonats, capellans, frares i inquisidors” i, a més, agrega que ha inclòs llegendes molt importants, com ara, la d’en Cap d’Estopes i la d’en Pere Botero (p. 179).
La primera narració d’aquesta secció, “Nostra Senyora de l’Erola”, coincideix molt amb altres de tot l’àmbit lingüístic i de la mateixa corda:
“L’Erola era una marededéu que diu que hi ha haver una passa de verola i que un foraster va portar una imatge, la va deixar allà terra i va dir a la gent que anessin tots a resar, que es curarien de verola. Era una persona desconeguda. I, tots els qui hi van anar, es van curar. Després, van considerar un miracle el que havia fet aquella marededéu i li van fer l’ermita” (p. 180). Per consegüent, el paganisme era viu en el Poble.
Unes pàgines després, en el punt “Toponímia i llegendes”, Dani Rangil tria la llegenda “que m’explica la filla del personatge que va batejar aquell arbre” i afig “demano als meus testimonis que pouin en la memòria de la seva infantesa. Em sorprèn no trobar ningú que la sàpiga perquè, quan jo era petit, l’havia sentida a casa i és la que transcric” (p. 184).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.